Enmig del plàcid paissatge bianyenc sol sorprendre, als forans de la comarca, de topar-se després d’un zig-zag de la carretera, amb l’atrevida i variada arquitectura de la Masia la Coromina. L’edifici, certament se surt del que és característic d’aquestes contrades, però no pot pas dir-se que hi desdigui gaire si es té en compte, sobretot que la reforma de la casa respon a la manera de fer d’una època, concretament a la darreria del segle XIX.

Història de La Coromina

A la darreria del segle XVIII va esdevenir el casori de Maria Rosa Santaló i de Soler d’Andreu amb Joseph Ventós i Frigola. Els Ventós van ser posseïdors de la cas i després li fou donada, en dot, a Pilar de Ventós i Casamajor, quan aquesta es casà amb Isidor Pujador i Faura.

D’un tracte amabilíssim, segons el dir dels qui el conegueren, el senyor Isidor Pujador era metge i exercí la professió a Barcelona. Enviudà molt aviat i, com era home de molts cabals, va fer diversos viatges, el més destacat dels quals, a ben segur, fou el que realitzà a l’Extrem Orient, amb el vapor “Legazpi”, de l’11 de desembre de 1924 al 21 de març de l’any següent, amb un recorregut de poc més de quaranta mil quilòmetres tot visitant Port-Saïd, Suex, Colombo, Singapur, Manila, Hong-Kong, Yokohama i Shangai. D’aquest viatge en deixà unes impressions i curiosos comentaris mecanografiats i rics en dades que són, a més, una interessant descripció de les anècdotes i costums observats en els llocs visitats.

Diversitat d’estils arquitectònics

Aquest afany viatger explica, en certa manera, la diversitat d’estils arquitectònics que el senyor Pujador aplicà a la Coromina. La casa s’amplià pel costat nord i es revestí, tota plegada, d’acord amb l’eclecticisme, la tendència arquitectònica desenvolupada durant la segona meitat del segle XIX i que perdurà, coexistint amb el modernisme i les noves tendències, fins ben entrat el segle XX. L’eclecticisme és una barreja d’elements estilístics diversos i fou afavorit pel millor coneixement dels principals edificis de cada país, tot coincidint amb el fet de posar-se a l’abast general les primeres histories universals il·lustrades de l’arquitectura. La Coromina, per tant, encaixa perfectament en aquesta tendència i es fàcil observar-hi uns estils que, tot i ser oposats, es complementen donant a la casa l’equilibri arquitectònic que li imprimeix caràcter.

Història de La CorominaLa part més moderna, la de l’edifici annexionat a la masoveria, conserva encara a l’interior diversos elements decoratius i arquitecònics remarcables, com el lavabo on es llegeix “La netedat és mitja vida” i “Aixogeu-vos S.U.P.”, i la brana de majòlica verda de l’escala que mena al pis superior. A destacar que durant la guerra de 1936-1939 la casa esdevingué caserna militar i que d’aquells dies n’ha quedat un record: Es tracta de l’empaperat, fet amb diaris, en una de les sales de sota teulat. Hom hi pot veure pàgines de “El Correo cátala”, “La Veu de Catalunya” i “Diario Catalán”. Exteriorment, l’edifici presenta una clara conjunció d’estils, com l’oriental, musulmà (amb característics finestrals i portes), basc (balconada) i modernista cátala, essent de destacar en aquest darrer l’ornamentació a base d’uns petits plats que recorren part de la façana i la portalada de la muralla que envolta la casa, que és estil gaudinià i en la qual hi ha unes rejoles amb la Mare de Dèu del Roser, en la part externa, i Sant Joseph, en l’interior.

S’ha de dir, no obstant això, que s’ha perdut una tribuna i una galeria envidrada que es trobaven a la façana de llevant, de tot el qual només queden records fotogràfics. No s’ha pogut concretar quan el senyor Pujador efectuà les obres a la casa, però és ben clar que es degueren realitzar a les acaballes de la dinovena centúria o inicis de l’actual. Cèsar August Torras, a “Pirineu Català-Comarca d’Olot” publicat a Barcelona el 1910, ja diu, en referir-se a la Coromina, que és “una bella casa de camp d’estil modern i de molt bon gust. Entona molt bé amb el paisatge que l’envolta”. Amb aquesta explicació, el gran excursionista deixà constància, per tant, de la reforma “d’estil modern” efectuada a la masia, que degué veure uns anys abans de la sortida a la llum del llibre i reprodueix una fotografia de la casa, vista des del costat de sortida del sol.

Museu d’història natural

Història de La CorominaPer altra banda, al diari “La Vau de Catalunya” del dia 18 d’Agost de 1911, s’hi llegeix el següent: “Altra de les més hermoses cases de la vall, es la tant rica com original de l’il·lustrat metge de Barcelona, don Isidor Pujador, qui, amb la seva família, hi passa llargues temporades, per bé de la comarca. El seu fill Joseph Maria, ben conegut dels lectors de LA VEU, ha completat els grans atractius de la casa “La Coromina”, en la qual no hi trobaria res a faltar el més exigent ciutadà, convertint part d’ella en un veritable museu d’historia natural, utilitzant, ademés, un molt complet laboratori per a anàlisis químic amb tot lo qual pot estudiar la comarca, principalment amb mires a l’agricultura de la mateixa. Cal fer esment, ademés, de la institució en aquesta casa d’una industria agrícola que podria per molts ésser explotada amb profit; en lloc apropiat hi ha una cargolera, una cría de cargols a gran escala, com no sabem que n’existeixi d’altra”

Aquest article periodístic es va escriure amb motiu de la inauguració de la restauració portada a terme a l’església de Sant Salvador de Bianya, obres que van anar a càrrec de la família Pujador i en les quals hi aportà el seu talent l’arquitecte gironí Rafel Masó i Valentí, deixeble de Gaudí.

A part l’explotació de la granja de cargols, que constituí sens dubte un avenç en el temps, el senyor Pujador també desenrotllà a la Coromina altres provatures, com la criança de cucs de seda. L’any 1920, segons es llegeix a la premsa olotina, el Sindicat Agrícola de Bianya inaugurà a la Coromina “una màquina segadora-gavelladora” i altre “dalladora”, les dues de la marca “Fahs-Krupp”, d’Alemanya.

Del 1925 tenim encara una altra noticia, el senyor Isidor, retornat del viatge al qual abans ens hem referit, regalà a la parròquia de Sant Andreu del Coll una capa pluvial. Pocs anys després, el 26 de desembre de 1934, l’Isidor Pujador i Faura morí a Barcelona, no esmentant-se per respecte a la seva voluntat l’hora de l’enterrament.

Escrit extret de la Biblioteca d’Olot, redactat el Nadal de 1985, pel Sr. Ignasi Pujador i el Sr. Josep Murlà.